kaosenlared.net

sehansuscrito163  quedan837 Objetivo 1000 suscriptor@s! 
12 Jul 2013

El desmantellament de la sanitat en carn viva Destacado

Escrito por 
Valora este artículo
(4 votos)
“Utilitzar eixos medicaments amb una persona de 86 anys no tenia sentit”. No te sentit!!! Des de eixe dia és la darrera frase que penso cada nit abans de dormir. No, doctor Bosch, no l’oblidaré mentre visca.

Darrere de les grans xifres de la política i l’economia  hi ha qui s’aprofita i hi ha qui acumula dolor.  Dolor no quantificable però immens, com va demostrar el fantàstic interrogatori del diputat David Fernàndez[1] a Adolf Toldó.  Dolor que travessa allò més íntim, les ganes de viure de cada persona afectada i de cada persona que està al seu costat.

El que passo a comptar és una xicoteta mostra del paradigma del desmantellament de la sanitat pública a mans de la minoria social,  de com afecta a persones concretes i com es creen les condicions per a justificar-lo.

La meva mare te 86 anys i després d’una vida de treball i patiment  el seu cos és un mapa que reprodueix la derrota de la II república espanyola, la repressió de la postguerra, la fam i la por que generaven els feixistes guanyadors, les jornades de treball interminables per a combatre la fam, mentre criava 4 fills/es, el dolor de la migració deixant al darrere una part de la família i amistats, de nou la por als efectes de la repressió cap als seus fills/es... un mapa d’infinites malalties que li han anat limitant les seves capacitats físiques i cognitives.  Res que no sàpiguen milions de persones amb històries paregudes.

El passat  dia 2 de juliol, l’acompanyava al centre d’especialitats a Torrent, L’Horta[2], per a visitar l’especialista en traumatologia.  Era la segona visita. A la primera, davant de la cada vegada més acusada manca de mobilitat a les cames, li havien infiltrat un genoll[3] i ens recomanaren de repetir la visita als 6 mesos i, si es valorava que havia segut útil contra el dolor físic i per millorar la mobilitat, repetirien el tractament.

La segona visita però, ens tocà altre especialista, el doctor Bosch.  Li vam explicar el motiu de la visita, li comentí que el tractament amb infiltració havia anat d’allò més bé; que la mare havia recuperat mobilitat i que durant els mesos passats no s’havia queixat de dolor.  Ara, però, feia 3 setmanes que tornava a estar com abans del tractament, ara ja dels dos genolls.

La resposta del doctor Bosch son de les que no s’obliden.  Va dir que la Conselleria havia prohibit receptar eixos tractaments.  Davant el nostre estupor i requeriments va dir que ens anéssim a queixar a la conselleria.  Per un moment vaig pensar que es trobàvem davant un metge solidari i crític amb les retallades, però abans de poder dir res va continuar dient que “utilitzar eixos medicaments amb una persona de 86 anys no tenia sentit”.  No te sentit!!! Des de eixe dia és la darrera frase que penso cada nit abans de dormir.  No, doctor Bosch, no l’oblidaré mentre visca.

Li vaig contestar que el dolor no te edat, que la sanitat pública està per a això, que millorar la qualitat de vida d’una persona de qualsevol edat te tot el sentit del món.  La cara de ma mare era un poema.  No entenia que passava, però intuïa que alguna cosa no marxava bé.  La seva mirada era una invitació a marxar d’allí.  El seu esperit de mare protectora encara no ha desaparegut, malgrat l’Alzheimer.  En algun racó de la seva turmentada i esquifida memòria sabia que hi havia un conflicte i que ens podrien acabar fent mal.  El doctor era incapaç de mirar-nos als ulls, la infermera vull pensar que estava avergonyida. 

Vam marxar de la consulta i després de demanar una nova visita i de passar per l’oficina d’atenció a les persones usuàries, per fer una queixa i per demanar que la nova consulta fora quan abans millor i amb el primer doctor que ens havia atès.  L’atenció va ser correcta i diligent.  El resultat va ser una nova consulta una setmana després quan de primeres ens la donaven a tres mesos vista.

Una setmana després i amb un cert neguit, tornem a portar la mare al primer especialista,  el doctor Renovell.  Atenció correctíssima, comprova els genolls i les cames i oh, sorpresa... ens diu que el que cal fer és ajudar la mare per a que camini més.  Li comentem que el seu tractament primer, tal i com ell havia previst, havia donat bon resultat, que ara li costa molt caminar, que ara a més es torna a queixar de dolor... Tot és inútil, no haurà nova infiltració als genolls...

No sóc metge i reconec que les meves apreciacions son subjectives i, tot siga dit, no tinc massa confiança en la medicina al·lopàtica absolutament mercantilitzada, però vaig eixir amb la absoluta convicció que aquest segon diagnòstic era més fruit del corporativisme, de no deixar en evidencia al seu col·lega que fruit de la seva comprovació medica.  No ho puc demostrar, però a la meva edat he après a interpretar certes mirades.

No dubte que la conselleria haja cursat eixa i altres mesures restrictives contra les persones usuàries.  No tinc cap dubte que la culpa de la situació son aquells polítics i polítiques que dia si dia també, implementen l’agenda neoliberal contra el poble treballador desmantellant tot allò que és públic, i el regalant a baix preu als seus amics de les empreses que volen guanyar diners a costa de les persones malaltes.  Tampoc tinc cap dubte que les actituds de persones com el doctor Bosch i altres com ell, amb eixa indiferència tant inhumana cap al dolor aliè, abonen en moltes ments, que la sanitat pública no funciona i és bo desmantellar-la.

És la profecia que se auto acompleix: cal fer una mala gestió interessada de lo públic, per afavorir la campanya a favor del sistema privat, tot i obtenir un cert consens entre la gent sobre que cal privatitzar.  No s’oblide doctor Bosch, vostè i tots els que com vostè participen d’aquesta paròdia, l’objectiu de la qual és acabar de furtar-nos el sistema públic de sanitat, sense parar esment amb el dolor de totes les mares que, com la meva, està condemnada a patir innecessàriament  tot l’estiu o a cercar una clínica privada. No se oblide perquè cada dia que passa som més les persones com jo, que ens hem conjurat contra l’oblit i el perdó. Jo no l’oblidaré mai.

Antoni Infante. MDT i CUP d’Almàssera.

Publicat al diari Levante-EMV


[1]  http://www.youtube.com/watch?v=0Uw3f2_zD5o&feature=player_embedded

 [2] http://chguv.san.gva.es/Inicio/ServiciosSalud/CentrosEspecialidades/Paginas/centroespecialidades_detalle.aspx?ItemID=2

 [3]  http://tutraumatologo.com/infiltracion.html

Modificado por última vez en Viernes, 12 Julio 2013 13:34

You have no rights to post comments